jueves, 28 de septiembre de 2017

El perill de pensar (la nació)


      Recordo ara ho he recordat tants cops durant els darrers anys quan ens deien, quan ens volien convèncer de que pensar i discutir sobre si Catalunya era, és o seria una nació no conduïa enlloc. Un debat metafísic estèril en deien... i sabien per què ho deien. Eren els anys noranta i una part molt important de lesquerra encara tenia el diari El País com a lectura de capçalera. El diari funcionava com una espècie dintel·lectual orgànic figura que Antonio Gramsci reservava al paper del Partit Comunista de la seva època (!) ja que molts no satrevien a contradir la línea editorial del rotatiu. Fer-ho no quedava bé, així de simple i així destúpid, els prejudicis funcionen daquesta manera.
      Servidor era un lector habitual de El País des de mitjans dels anys vuitanta i durant tota la dècada posterior. Per dir-ho dalguna manera, vaig formar-me com a lector de diaris a través de les seves columnes. Fins que men vaig cansar, fins que vaig veure-hi clar i vaig sentir el perill que suposava estar sotmès a una línia de pensament, a una línia de mercadotècnia, a una línia de publicitat. Sé doncs, de primera mà, què significa la influència que pot arribar a exercir un diari en la mentalitat dun individu, de molts individus i, per extensió, dun col·lectiu. Afortunadament, minformava també a través daltres mitjans, però El País i el seu suplement de cultura Babelia eren el menú habitual. Amb tot, hi havia alguna cosa que mai no em va acabar de convèncer.
      El País, així com altres mitjans de comunicació, va fer creure a molts que pensar Catalunya en termes de nació feia lleig i no calia. La paraula, però, que sempre van fer servir i continuen fent servir és nacionalisme, el dimoni del nacionalisme. Se suposava que el nacionalisme era propi dinsensats perifèrics que reclamaven alguna cosa que no existia i que, a més, era perillosa. De la voluntat de ser en deien nacionalisme (Catalunya). En canvi, de lafirmació orgullosa dallò que sés en deien patriotisme (Espanya). Dels individus conscients de viure en una nació sense estat, o de viure en una nació dins duna estat que els nega, en deien nacionalisme. Dels individus conscients de viure en un estat que traça un perfil estret dallò que el caracteritza, però que els inclou, en deien, i en diuen, patriotisme. Dit duna altra manera, el nacionalisme és a la nació sense estat allò que el patriotisme és a lestat nació. I com que el nacionalisme més que un nom ha esdevingut un insult, no caldrà donar-hi més voltes.
      En aquest darrer punt, hi ha hagut sempre a Espanya molt dinterès a silenciar i eliminar qualsevol debat sobre els diversos significats del terme nacionalisme, fent veure que el nacionalisme només és propi de gent enfadada i tota de dretes. Talment com si nacionalisme i conservadorisme no fossin res més que un pleonasme, una redundància. Sha volgut liquidar, abans de començar-la, la discussió entre nacionalisme popular o desquerres, nacionalisme econòmic, nacionalisme banal, integrador, desintegrador, impositiu i excloent, emancipador, i tants daltres. I tot en defensa duna idea destat nació homogeneitzadora que fins i tot nega ja dentrada el recurs federal de la unitat en la diferència. Daquesta manera, es nega també a repensar la idea mateixa destat nació en termes republicans.
      El motiu pel qual això sempre ha estat així no només en el periodisme tradicional, sino en bona part de la intel·lectualitat espanyola , és a dir, allò que en linici he dit que sabien per què ho deien, no és altra que tapar de bon començament la possibilitat de pensar Catalunya com a subjecte polític autònom. Perquè sabien i saben que del reconeixement de Catalunya com a nació sen deriven uns drets, entre els quals el dret a decidir el propi futur en forma de país. Fer entendre a milers i milers de persones que pensar i debatre sobre el caràcter nacional de Catalunya no passa duna discussió erma i bromosa, una pura futilesa, significa lintent dimpedir aquest perill. Va bé per acabar el paràgraf recordar el que Hannah Arendt va deixar escrit: no hi ha pensaments perillosos, el que és perillós és el propi pensament.
      Aquest és doncs el rerefons, que avui sens presenta com a evidència, del redactat de larticle segon de la Constitución Española on llegim: La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas. En aquest article, la paraula nacionalitats és qualsevol cosa menys innocent. I la majúscula de la Nación española també. És el significat de lexpressió atado y bien atadodel discurs de nadal de 1969, quan Franco es va referir al nou ordenament constitucional i al traspàs successori de poder a títol de rei en la persona de laleshores príncep borbó. Daleshores ençà, directa o indirectament, TVE, El País i la majoria de mitjans corporatius no han repetit altra cosa.
      El que mai no ens van dir, i ara acabo, és que la metafísica sí que la volien, però que se la quedarien per a ells. Que seguirien tractant Espanya igual que el franquisme la va tractar una unidad de destino en lo universal -, una entitat metafísica i no política, potser sense tenir en compte que quan la casa es construeix amb aquests elements, lestat de dret salta per la finestra. Tractant Espanya com una església, els que en volen sortir només poden ser vistos com a apòstetes, blasfems i com a infidels, mai com a individus politicament conscients reivindicant lexercici dels seus drets. Qualsevol terme legal que sempri el que fa realment és amagar termes religiosos que, com és evident, no poden ser adduïts, perquè aleshores demostrarien que són ells, els assenyats patriotes, els qui de debò fan el ridícul.