lunes, 16 de marzo de 2015

Homo Faber (Max Frisch, 1957)


"Yo no creo en una Providencia ni en un Destino; como técnico, estoy acostumbrado a calcular según las fórmulas de probabilidad." (21)

"Muchas veces me he preguntado qué quiere decir la gente cuando habla de una 'experiencia' maravillosa. Yo soy técnico y estoy acostumbrado a ver las cosas tal como son. Veo perfectamente a qué se refieren: no estoy ciego. Veo la luna sobre el desierto de Tamaulipas - mas clara que nunca, tal vez sí, pero la considero una masa calculable que gira alrededor de nuestro planeta, un objeto de gravitación, interesante, pero ¿por qué una experiencia maravillosa? ..." (23)

"...; por su parte creía firmemente lo que su mamá le había dicho: todo el mundo es capaz de comprender una obra de arte menos los pedantes." (104)

"Yo no puedo soportar que me digan lo que debo sentir; de lo contrario, aunque vea, tengo la impresión de estar ciego." (104)

"No soy partidario del suicidio; creo que no puede alterar el hecho de que uno haya estado en este mundo; y lo que deseaba yo en aquel momento era no haber existido jamás." (127)

"Dicusión con Hanna: discusión acerca de la técnica(dice Hanna) como ardid para organizar el mundo de tal manera que lo tengamos que vivir. Manía del técnico: convertir la creación en algo útil, porque no la soporta como compañera, no sabe cómo contarla; la técnica es un ardid para eliminar el mundo como resistencia, por ejemplo reduciéndolo al medio de la velocidad, para no enfrentarse con él. (no sé qué quiere decir Hanna con esto). El técnico se desentiende del mundo. (Tampoco sé qué pretende significar con esa frase). Hanna no me hecha anda en cara; no encuentra inconcebible mi comportamiento con Sabeth; según Hanna, fui víctima de una especie de atracción que no conocía y que interpreté erroneamente, diciendome que estaba enamorado. Dice que no fue un error casual, sino un error propio de mi (?). Como mi profesión; como, por lo dmás, toda mi vida. Mi error consiste en que nosotros los técnicos intentamos vivir sin la muerte. Literalmente: tú no consideras la vida como una figura, sino como una mera suma; por eso no guardas relación con el tiempo, porque tampoco la guardas con la muerte. La vida, no es materia; no puede forjarse por medio de la técnica. Mi error respecto a Sabeth fue la repetición; me comporté como si la edad no existiera; por lo tanto, de un modo antinatural. No podemos suprimir la edad por el hecho de seguir sumando, de casarnos con nuestros propios hijos." (161-162)

"Lo que América puede oferecer es: confort; la mejor instalación del mundo, ready for use (listo para su uso), el mundo como vacuidad americana; dondequiera que lleguen, todo parece convertirse en highway: una carretera emparedada de anuncios a cada lado, sus ciudades que no lo son, iluminación, pero al día siguiente se ven los andamios vacíos; majaderías infantiles, publicidad para comprar optimismo que sirva de pantalla de neón ante la noche y ante la muerte..." (167-168)

Max Frisch, Homo Faber, Barcelona: Seix Barral, 1983 (Primera edición en Biblioteca Breve).

lunes, 9 de marzo de 2015

El cortesà i el seu fantasma (Xavier Rubert de Ventós, 1991)


"'No t'embalis, però. Has d'aprendre a mirar sense córrer a jutjar. A ser impecable sense ser càustic. Irònic potser sí, però d'una ironia tot just venial - que la ironia massa remenada aviat es talla i es fa agra. No inflis els adjectius amb els teus propis prejudicis. ¿No eres tu el qui s'irritava amb el joc fraudulent de l'Astròleg que no respecta la innocència del futur tot volent-li donar gruix, sentit i orientació? Mira doncs de no fer tu el mateix amb el passat. Respecta la modulació i la calma d'aquest passat - die Ruhe der Vergangenheit. Fora mans: si et manca l'elegància d'estar amb naturalitat i cordial en el Parlament, controla almenys ara la temptació d'analitzar-lo com fan aquests penjats de les festes: psicòlegs malgrat ells i espies d'urgència. No deixis que la reacció al·lèrgica que tot això et produeix se't coaguli en un discurs crític. Mira que els teus judicis et jutgen a tu abans que no pas els altres. Evista la ficció displicent. Que el sentit de l'humor no et faci perdre el sentit del ridícul, o a l'inrevés. No vulguis ser literal, però tampoc literari. Ni jutge ni víctima: ni anàlisi sociològica ni conte de la llàgrima. Deixa només que tot això circuli a través teu. Fes-te'n simplement el viàtic o l'excipient que ho vehicula. Sigues prou creatiu per arribar a ser només objectiu. Aprèn a considerar les teves reaccions com merament accidentals, com un element més del paisatge o, més exactament, com la 'reacció' química que es produeix quan tu hi entres en contacte. Aprèn a tractar tot això com es fa amb les convencions, amb el propi llenguatge que parles: sense creure-hi, sense tampoc rebelar-t'hi, sobretot sense voler deletar-ho. Mira que ficar-se en política i queixar-se llavors de la seva manca de tendresa o subtilesa és fer com aquella que es casava amb un artista i es complanyia que no tingués les virtuts d'un inspector fiscal."

"No res d'escandols doncs: l'expressió del desconcert ha de ser sempre sòbria. Ni facis escarafalls: cal saber mantenir-se atònit amb circumspecció, sense perdre el to ni les formes. I la primera condició, ja ho saps, és controlar la llibreta on tot ho anotes amb lletra de mosca. Aquesta llibreta, on, més que apuntar, sembla que vulguis apuntalar la teva virginitat. Aquesta llibreta que et permet sentir-te tantost per sobre del que t'envolta - Déu que jutja - tantost per sota - portera que mira pel forat del pany. I com que tens més esperit de portera que no pas de demiürg, vigila sobretot la darrera temptació. La d'explicar com es fa - 'de debò' - la política amb la punta de malícia del noi que explica a l'amiguet com es fan els nens" (p. 16-18).

"Com si el que es veu de prop hagués de ser més veritat que el que es veu de lluny estant! En mi soledad, he visto claras muchas cosas -que no son verdad. I qui diu la soledat diu la proximitat. De fet, la veritat no és 'in situ' com no és tampoc 'in studio'. Ni el pur empirisme ni el pur ascetisme no són mai garantia de res. No hi ha un habitat natural - a casa o a l'exili, sol o acompanyat - de la veritat; un lloc on la veritat canti o es doni tota sola. Cal allunyar-se de les coses i apropar-s'hi, i tenir vergonya y tornar-hi demà, i abraonar-s'hi, i respectar-les i dir-ho a un amic, i tancar-se a casa. Cal tot això i més perquè la realitat ens colpegi des de fora i arribi potser a dir-nos alguna dia, alguna cosa, d'ella mateixa" (p. 158).

"..., només quan no tinguem partits que es defineixin com a 'nacionals', haurem arribat alhora a la veritat i a la normalitat - a l'exercici de la nostra personalitat 'antiga, precisa i normal' -. Perquè el fet és aquest i no cal donar-hi més voltes: l'exaltació de la pròpia identitat és un símptoma inequívoc de la falta de confiança en un mateix. El 'como España no hay dos' o el 'som els millors' són com el black is beautiful o 'l'orgull gay': expressions d'una crònica, ancestral inseguretat. Estem tan a prop..." (p. 200).

Xavier Rubert de Ventós, El cortesà i el seu fantasma, Edicions Destino, Barcelona, 1991. Premi Josep Pla 1991.